BANYS ÀRABS DE L'ALMIRALL

Tancat per obres

 Preguem que disculpen les molèsties.

T’imagines un recinte preciós, fet exclusivament perquè et relaxes i gaudis? En un ambient càlid, en el qual el vapor et bressola mentre la llum d’estreles diürnes t’il·luminen. Perquè així era en l’edat mitjana i els segles successius el que experimentaven els habitants de València. Si visites els Banys de l’Almirall podràs conéixer què sentien en contemplar un valuós exemple d’instal·lació medieval de banys de vapor o hammâm. És el lloc idoni per a viure una experiència molt lligada al que la Balansiya àrab ens va llegar.

Si bé pertany a la tradició àrab, introduïda a València i en tota la península per la influència islàmica en els usos i costums, la seua construcció és molt posterior a la conquesta de la ciutat en el segle XIII. En concret, obeeix a la necessitat de proveir d’aquest tipus de serveis, molt populars en l’època, durant el regnat de Jaume II. La seua llicència d’edificació va ser concedida l’any 1313 al cavaller i jurista Pere de Vila-rasa, que conclou l’obra l’any 1320. Des de llavors romandrà actiu, pràcticament de manera ininterrompuda, fins al segle XX, sent el més popular de tots. Era visitat tant per homes com per dones, encara que en dies i horaris diferents. Malgrat que al llarg de la seua prolongada existència va patir una sèrie d’alteracions estructurals, l’adquisició per part de la Generalitat Valenciana l’any 1985 i la seua posterior rehabilitació li han retornat la fisonomia primigènia. Aquesta consta, en essència, de vestíbul i tres estades voltades amb claraboia en forma d’estreles de huit puntes segellades amb peces de vidre, elements que permetien l’entrada de llum natural, però garantien l’aïllament tèrmic del conjunt. El seu ús començava a la sala freda, única que conserva restes del paviment medieval, on els banyistes recollien aigua. Passaven després per la sala temperada per a ensabonar-se i esbandir-se. Però el plat fort arribava en la calenta. Aquesta última funcionava gràcies al forn confrontant que generava aigua bullent. Com per art de màgia, l’aire a gran temperatura produït pel foc de la caldera s’expandia a través d’una cambra de poca altura, denominada hipocaust, localitzada sota la sala calenta. En ser regat el sòl per poals d’aigua freda s’originava el vapor necessari. Tot un cant al delit de cos i ment!