Una ciutat mil·lenària i polièdrica
La València del segle XXI, que es projecta amb una imatge moderna i potent cap al futur, i il·lumina un present en el qual fites com la Ciutat de les Arts i les Ciències la distingeixen, és polièdrica. I en aquesta realitat multicultural i polifacètica molt han de veure les petjades indelebles dels seus més de 2.150 anys d'existència. Els vestigis dels diversos imperis dominants que la van forjar en els tres últims mil·lennis constitueixen un pòsit que marca caràcter i que la fan, si cap, més atractiva. Recórrer la seua història és important per a posar en valor restes arqueològiques, manifestacions artístiques, edificis civils i religiosos, però també usos i costums que ens envolten quan decidim endinsar-nos en la seua realitat quotidiana. Recordar el seu passat es fa imprescindible per a entendre l'urbs que hui podem gaudir.
La Valentia romana (any 138 aC)
El cònsol Dècim Juni Brutus va recompensar als seus legionaris, veterans de les guerres lusitanes contra Viriat, amb unes terres fèrtils al costat del Mare Nostrum per paga del seu coratge i anys de servei. Així, l'any 138 abans de Crist, naix Valentia.
Els primers pobladors van alçar un recinte fortificat (oppidum) en un dels meandres del Túria que formava una illa fluvial, prop de la Via Augusta. Amb aquesta decisió van optar per una tendència que s'ha anat repetint al llarg de la història: València sempre s'ha vertebrat entorn del seu riu. A l'inici, aquest portava cabal. Hui dia, ha substituït l'aigua per vegetació i s'ha convertit en el pulmó verd que travessa d'oest a est la ciutat.
A l’assentament no li va donar temps a prosperar massa, ja que l'any 75 aC és arrasat durant les Guerres Sertorianes, i cau en l'oblit. Tan sols romandrà en peus el temple-sanatori dedicat al culte a Esculapi, déu de la medicina d'origen grec.
Renàixer com l'ocell fènix (segle II dC)
La resurrecció de la ciutat arribarà a la fi del mandat d'Octavi August, iniciant un període de prosperitat que portarà a Valentia, durant el segle II dC, a posseir importants edificis públics, com un circ de grans dimensions i amb capacitat per a 10.000 espectadors del qual encara es pot contemplar una secció del seu mur central (spina) en el cementeri medieval de l'església de Sant Joan de l’Hospital. L'urbs notissima es construeix entorn del fòrum, centre de poder, i l'encreuament de dos eixos principals, el cardus maximus (nord-sud) i el decumanus maximus (est-oest), que coincideixen amb el que hui són els carrers Salvador-Almoina i Cavallers. De tot això queda constància en el centre arqueològic de L’Almoina, un autèntic quilòmetre 0 de la ciutat.
En plena decadència de l'Imperi Romà va arribar l'acceptació del cristianisme i, més tard, la dominació visigoda que va suposar un període de transició i obscurantisme. Del seu pas per València ens queda el testimoniatge de la Cripta Arqueològica de la presó de Sant Vicent, on es poden contemplar interessants restes arquitectòniques.
La Balansiya àrab (segle VIII)
A principis del segle VIII arriba la dominació musulmana a la península ibèrica i València no és una excepció. El nou imperi dominant prendrà possessió de la ciutat l'any 714 de manera incruenta, gràcies a un pacte de lliurament que va permetre la coexistència pacífica dels antics habitants amb els nouvinguts del nord d'Àfrica. La Valentia romana deixa pas així a Balansiya. La cultura imperant portarà a l'urbs prosperitat i coneixement durant els següents 500 anys, i un clar exemple de tot això és l'actual sistema de canalització d'aigües alimentat per séquies i el Tribunal de les Aigües, que encara dirimeix les disputes entre regants.
L'any 1021 puja al tron Abd al Aziz, considerat el primer sobirà de la Taifa de Balansiya, iniciant un llarg regnat de més de 40 anys en què s'edificarà un nou recinte emmurallat. Romandrà intacte fins a la construcció del baluard medieval. Poques dècades després entra en la història de la ciutat un nom mític, el de Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut com El Cid, qui arribarà a prendre Balansiya i ensenyorir-se d'aquesta. Després d'un curt període, prompte torna el domini àrab. El poder passa de mans dels almoràvits a la dels almohades, encara que el declivi és ja inevitable.
Conquesta de Jaume I (segle XIII-XIV)
Fins que el 9 d’octubre de 1238 entren les hosts vencedores de Jaume I el Conqueridor, de la Casa d'Aragó. El monarca atorgarà a la vila una llei, el Costum, que consagra els drets dels seus habitants, llei que anys després s'estendrà a tot el Regne de València amb la denominació de Furs. La mesquita major, que s'havia erigit sobre les restes d'un antic temple romà, al seu torn reconvertit en catedral visigoda, va ser consagrada com a església cristiana, fins que l’any 1262 es posa la primera pedra de l'actual Catedral. Així, l'estructura dissenyada fa més de dos mil anys per aquells primers legionaris, veterans guerrers reconvertits en constructors, marcarà la ubicació del centre de poder civil i religiós, que ha romàs inalterable al llarg dels temps.
El segle XIV va portar pesta i epidèmies, però també va posar a prova el coratge dels seus habitants quan el rei de Castella, Pere I El Cruel, va assetjar València fins a dues ocasions, sense poder rendir-la. Aquesta gesta va reconciliar als valencians amb el sobirà aragonés, Pere IV El Cerimoniós, a qui s'havien enfrontat en defensa dels seus furs. La concessió a la ciutat del títol de dues vegades lleial, representat per les dues eles (“L”) que encara es poden distingir en l'escut oficial, va resoldre la disputa anterior.
El segle d'or (segle XV)
El segle XV València va experimentar una època de gran expansió econòmica, gràcies a les activitats mercantils, i de gran productivitat artística. La notorietat de la ciutat traspassa fronteres. A això ajuda, sense cap dubte, la presència, per primera i única vegada en la història, de dos Papes valencians a Roma, Calixt III i Alexandre VI, que van entronitzar la casa Borgia en la Santa Seu. La ciutat creix i sorgeixen algunes de les seues joies arquitectòniques, entre les quals brilla amb llum pròpia la Llotja de la Seda, amb les seues incomparables columnes de gir helicoidal. També naix una entitat clau en la difusió del coneixement com la Universitat de València.
Davant d'aquest període de llum, la següent centúria estarà marcada per les germanies, en la qual els grups gremials es van alçar en armes contra la noblesa. Després d'uns anys de resistència i hostilitats, la derrota d'aquest alçament, sufocada per les tropes reials, donarà pas al virregnat a València de Germana de Foix, antiga regna consort d'Aragó. Un temps de repressions i ajusticiaments que només s'apaivagarà amb el perdó general atorgat per Carles I l’any 1528.
Pèrdua de furs (segle XVIII)
No obstant això, res va resultar tan traumàtic per a la ciutat com el desenllaç de la Guerra de Successió, desencadenada en haver mort Carles II el Hechizado sense descendència. València va prendre partit per l'aspirant dels Àustria, l'Arxiduc Carles, davant del borbònic Felip, Duc d'Anjou. La definitiva derrota dels centreeuropeus en la batalla d'Almansa (25 d'abril de 1707) va portar com a conseqüència l'ascensió al tron de Felip V qui, en represàlia pel suport prestat al seu rival, va eliminar els furs locals mitjançant el Decret de Nova Planta. València va perdre privilegis i va veure perseguida la seua cultura.
Canvis importants i expansió (segle XIX)
No va ser l'últim conflicte armat que va experimentar la ciutat, assetjada diverses vegades per les tropes napoleòniques durant la Guerra d'Independència. Les marques dels obusos encara són visibles a les Torres de Quart, que van patir l'artilleria del Mariscal Moncey.
La ciutat creixia i necessitava espai per a expandir-se. Per això, va derrocar les seues muralles medievals l’any 1865. Una dècada després sorgeix l’Eixample (eixample), un nou districte més modern i amb alguna fita arquitectònica de primera magnitud, com el Mercat de Colom, joia del modernisme valencià.
El convuls segle XX
El segle XX quedarà marcat per la Guerra Civil, un exercici de demolició col·lectiva. La brava Valentia, de Balansiya la gran, serà durant quasi un any, de novembre de 1936 a octubre de 1937, la capital de la República. En aquest període la ciutat va viure una gran efervescència cultural i social, en una dècada marcada per la destrucció. La derrota del govern legítim l’any 1939 donarà pas a quatre dècades de control ferri a les mans del dictador Francisco Franco. Aquests anys es van caracteritzar per la repressió als elements d'identitat valencians.
20 anys més tard la crescuda incontrolada del Túria inundarà la ciutat l’any 1957, un tràgic esdeveniment que va canviar per sempre la ciutat de València. De l'antic llit naixerà el Jardí del Túria, el gran parc urbà municipal que hui és el pulmó verd de la ciutat. Un gran parc sobre el qual s'alça l'emblema de la València del segle XXI.
Amb la mort de Franco, esdevinguda l’any 1975, i l'aprovació de la constitució de consens l’any 1978, València i tot el país començaran un temps de democràcia i llibertat que s'estén fins a l'actualitat.
