El llegat de la València àrab

El llegat àrab a València és tan profund que va més enllà de les manifestacions arquitectòniques i monumentals. Roman allotjat en l’ànima de la ciutat i els seus habitants. Es reflecteix en la manera de ser i de viure dels valencians, en la seua manera de treballar el camp i d’alimentar-lo amb un sistema de regadiu ancestral. Es constata en el llenguatge que empren, en la toponímia de l’àrea metropolitana… En mil detalls que exemplifiquen la petjada indeleble que han deixat en aquesta terra els més de cinc segles de presència musulmana. Perquè València, abans que València va ser Balansiya, una urbs que va ser estimada i després enyorada per la cultura islàmica. 

La llum infinita d’una nova era  

Els musulmans van conquistar València l’any 714. La seua arribada va ser pacífica i va permetre la coexistència generosa amb els antics habitants. Els primers segles la ciutat no va adquirir gran rellevància política. Primer era coneguda com a Medina al-Turab (ciutat de l’arena), encara que prompte es va imposar la denominació Balansiya, que inicialment designava tot el territori d’aquesta taifa integrada en Al-Ándalus. 

És coneguda la seua destrucció per part d’Abd al-Rahman I, primer emir de Còrdova, per a sufocar la revolta d’un exèrcit sirià abbàsida contrari al seu califat. No obstant això, va ser el seu fill, Abd allah al-Balansí, qui es va fer construir als afores un palau amb zona enjardinada, àmplia, la Russafa, que va donar nom a l’actual barri. La nova cultura s’imposa amb gran força i aporta a la regió mig mil·lenni de prosperitat i auge. L’agricultura evoluciona de manera impressionant. Es porten nous cultius, com els cítrics, l’arròs i el safrà, i es gestionen amb saviesa les séquies que els alimenten, donant lloc a la fecunda Horta. El Tribunal de les Aigües, que encara dirimeix les disputes entre regants, és herència directa de la seua presència decisiva. Els àrabs també ens van portar el sistema de numeració, el desenvolupament de les matemàtiques i l’afició per la pólvora i la música, que tant ens identifica i de la qual no hi ha més que viure unes Falles a ritme de dolçaina i tabalet per a constatar la seua empremta. A ells també es deu el costum, tan valencià i present en tot festeig que es pree, de llançar dolços, regals o caramels en ple carrer. A més, el seu rastre encara es pot veure en les arts pesqueres, com la tradicional captura del redolí o calà, transmesa de generació en generació en l’Albufera, o en els idiomes castellà i valencià, amb milers d’ètims que hui es reflecteixen en la denominació de municipis i d’instrumental, expressió sonora de la seua influència. Com a introductors del paper en occident, durant molt de temps van aconseguir que l’elaborat a Xàtiva fora considerat el més apreciat del món. Igual que la producció en teixits de seda dels seus telers i en la ceràmica blava amb reflexos metàl·lics o en els magnífics socarrats que encara hui podem continuar admirant en els mestres artesans de Manises i Paterna o en el Museu Nacional González Martí. 

Els últims dies de Balansiya  

El major moment d’esplendor de la València àrab es va viure amb l’entronització d’Abd al Aziz l’any 1021. El seu regnat va inaugurar la Taifa de Balansiya i es va prolongar durant més de quatre dècades. El seu gran llegat va ser l’edificació d’un perímetre emmurallat, molt admirat en tota Al-Ándalus, i que es va conservar fins a l’ampliació cristiana del segle XIV. Dècades després, i després del curt periple de El Cid com a amo i senyor de la ciutat, el domini islàmic passa de mans dels almoràvits a la dels almohades, però ja sense la puixança dels anys de magnificència. Són els últims administradors musulmans, i prompte veuran com el seu estimat bastió cau sota les tropes de Jaume I, el rei conqueridor, el 9 d’octubre de 1238.  

El misteri dels monuments desapareguts   

El traspàs de poder a una civilització diferent, una civilització emparada en una altra religió monoteista, explica el fet que, en ple segle XXI, els vestigis arquitectònics de la València islàmica semblen haver-se esfumat. Els nombrosos hammam existents al final del període de dominació àrab es van anar abandonant i desapareixent. És veritat que van sorgir més tard uns altres de clara influència islàmica, encara que de construcció posterior. L’única mostra que ha arribat fins als nostres dies, i que es pot visitar completament restaurada, és el que representen els coneguts com Banys de l’Almirall. Pitjor fortuna van córrer les mesquites, ja que van servir de base per a erigir les esglésies cristianes, com va passar en el cas de Santa Caterina, els Sants Joans i la Catedral, entre molts altres temples. El cas de la muralla, és diferent. Quan el rei d’Aragó Pere IV el Cerimoniós va decidir alçar un mur defensiu de perímetre superior per a arrecerar els últims barris sorgits, diversos trams de la fortificació àrab van quedar relegats a paret mitgera de moltes cases de nova planta, salvaguardant així la seua integritat. 

Seguint el recorregut de la muralla àrab  

Alguns d’aquests trams són els que actualment es poden contemplar situats en les seus d’entitats públiques i privades. És el cas del centre d’estudis de la Florida State University (Blanqueries, 2), que conté part del llenç amb merlets i una torre semicircular, i del Col·legi Major Rector Major Peset (Pl. del Forn de Sant Nicolau, 4), amb presència de la base del mur i una torre corbada, així com de l’edifici del Centre Cultural Octubre. En el Palau dels Fernández de Còrdova, seu de l’acadèmia d’idiomes Españolé (Cavallers, 36 i 38) s’ha conservat una important secció de la muralla, una torrassa i restes de la porta de Bab-Al-Hanax (de la colobra). Idèntica circumstància que a l’interior del forn Montaner (Roteros, 5) i en l’edifici de La Nau de la Universitat de València. Existeix un bon nombre de locals de restauració que contenen restes de la muralla integrats en el seu interior: Orio (Sant Vicent Màrtir, 23), La Muralla de València (Portal de la Valldigna, 10) o Alma del Temple (Almirall, 14), probablement, l’espai gastronòmic més especial de tota València.  

Altres vestigis es troben en diferents solars de Ciutat Vella: en el número 5 i entre el 15 i el 19 del carrer Salinas, i en els voltants del carrer Mare Vella. Però és entorn de la torre de la Plaça de l’Àngel on se situarà el centre d’interpretació d’aquest monument islàmic. El conegut com a Portal de la Valldigna va ser un accés obert en la muralla àrab i empleat com a entrada a la moreria que es va constituir després de la dominació cristiana. Un punt de visita imprescindible per a conéixer aquesta construcció en el seu conjunt és la Galeria del Tossal (Plaça del Tossal s/n), infraestructura subterrània on s’han conservat part d’una torre defensiva, construïda en tapiera de morter, al costat d’un bon recorregut del mur defensiu. Per a qui no vulga perdre’s res, aquest és un recorregut per tots els trams localitzats.

Aroma i sabor d’antany   

Si en la manera de concebre la vida i en la idiosincràsia de València es percep la petjada poderosa de la ciutat àrab i el seu influx en l’actual, només a través del delit i la bonança de la cuina andalusina s’arriba a experimentar amb els cinc sentits aquells segles de cultura i progrés. Cap lloc millor per a poder fer-ho que el restaurant Balansiya (Passeig Facultats, 3), que uneix a la seua condició d’espai ideal per a degustar especialitats que han sobreviscut al pas dels segles, la seua labor divulgativa d’una cultura com la islàmica que tant ha influït a la ciutat. Per a una experiència completa gastronòmica, existeixen altres propostes de la cuina Halal, com Aladwaq (Nau, 16) o Aljuzama (Plaça Xúquer, 10).  

Sabors, aromes, paraules, costums, labors, murs poderosos, diferents vestigis… La cultura d’Al-Ándalus està encara molt present a la ciutat de València. Submergeix-te en ella!