Coneixent a Sorolla

Un deliciós vestit blanc de batista fina s’engrunsa amb suavitat per efecte de la brisa marina, mentre la dama que el llueix s’aparta del rostre el vel de tul del seu barret. Els cossos bronzejats d’uns xiquets jugant a la platja de la Malva-rosa es mesclen amb els tons violacis de l’arena mullada pel batre de les ones. Bous poderosos arrosseguen una barca, endinsant-la en l’arena després que haja acabat de pescar. I totes aquestes escenes, tan recognoscibles, envoltades per una llum pura, inimitable, com poques existeixen.  

Aquestes i altres imatges icòniques formen part del llegat que Joaquín Sorolla, el pintor més universal que ha donat València, va deixar, i han mutat en senyals de la identitat estètica de la ciutat, un segle després de la seua desaparició, l’any 1923. Val la pena recórrer els llocs que van ser importants en la vida primerenca de l’autor, per condicionar els seus primers passos en la cerca d’un estil propi, i, sobretot, aquells que més profundament li van servir d’inspiració per als seus llenços. Sense oblidar els centres museístics i institucions locals que acullen els seus olis. Iniciem, doncs, l’itinerari. 

Els seus anys de formació  

Una placa en ceràmica recorda en el número 8 del carrer de les Mantes que el mestre va nàixer, el 27 de febrer de 1863, en aquest lloc molt pròxim a la botiga de teixits que, en aquells dies, regentaven els seus pares. La moda i les teles sempre estaran molt lligades a la seua producció artística, on para atenció minuciosa als abillaments dels seus protagonistes. Joaquín va ser batejat a l’església de Santa Catalina. Tan sols dos anys després, en emportar-se una epidèmia de còlera als seus progenitors, va passar a viure amb els seus oncles materns, que el van adoptar amb la seua germana Concha. Molt aviat va demostrar passió pel dibuix i la pintura, matriculant-se a l’Escola d’Artesans. En el seu actual emplaçament (Av. Regne de València, 40) guarda una important col·lecció pictòrica, entre la qual es troba un quadre de Sorolla, “Ram de mandarines”, cedit pel seu fill, bon nombre de dibuixos i esbossos del seu període formatiu, així com documents acadèmics curiosos on es recullen fins i tot algunes faltes d’assistència. 

Clàssics i avantguardes  

De la Escuela de Artesanos pasó a la Real Academia de Bellas Artes de San

De l’Escola d’Artesans va passar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles els ensenyaments de la qual van permetre que progressara en el seu art i on es conserven els seus butlletins de notes i nombrosos esbossos. El progrés que va experimentar durant aquesta etapa li va obrir les portes a anar pensionat per la Diputació de València per a estudiar pintura a Roma, prèvia conquesta d’un certamen pictòric. Resultaria un pas decisiu en la seua formació. També es va poder traslladar al Museu del Prado per a conéixer els clàssics. Sorolla destacava pel seu talent, encara que la necessitat de presentar-se a concursos per a continuar obtenint ajudes i fer-se un nom l’obligava a realitzar olis de grans formats i temàtica historicista, més allunyats de les inquietuds del jove pintor que ja havia descobert les avantguardes europees, especialment els impressionistes francesos. Ell ja només pensava a reflectir la llum del Mediterrani en escenes quotidianes de la seua ciutat, en un estil propi que s’ha denominat luminisme. L’any 1888 va contraure matrimoni amb Clotilde García del Castillo, que es convertirà en la seua alma mater, mare dels seus fills i la seua gran musa. 

Consagració internacional 

Però la seua consagració no arribaria fins a la realització de “Trista herència!”, que reflecteix a un grup de xiquets malalts atesos per un religiós de l’orde de Sant Joan de Déu en el moment del bany en la riba de la platja del Cabanyal. “Un dia estava jo treballant de ple en un dels meus estudis de la pesca valenciana, quan vaig descobrir des de lluny uns quants xics nus dins, i a la vora del mar i vigilant-los la vigorosa figura d’un frare. Sembla ser que eren els acollits de l’hospital de Sant Joan de Déu, la més trista deixalla de la societat: cecs, bojos, tolits i leprosos. No puc explicar-li quant em van impressionar, tant que no vaig perdre temps per a obtenir un permís per a treballar sobre el terreny, i allí mateix, al costat de la riba de l’aigua, vaig fer la meua pintura”, explicaria, anys després, el propi Sorolla. Amb aquest llenç va obtenir el Gran Premi en l’Exposició Universal de París de 1900 i el reconeixement en la seua terra, que li va concedir l’honor de batejar un carrer cèntric com el del “Pintor Sorolla”, i la fama internacional. Aquest quadre pertany a la Fundació Bancaixa i es pot contemplar cada vegada que l’entitat dedica una de les seues freqüents retrospectives al mestre valencià, una vintena en el que portem de segle, perquè compta amb un acord de cooperació amb el Museu Sorolla de Madrid.  

Escenes que li van servir d’inspiració   

En aquella època ja vivia lluny de València, encara que la visitava amb freqüència. De fet, molts dels seus racons mai van deixar de servir-li d’inspiració. En les seues creacions destaca per pintar a l’aire lliure, per reflectir gents senzilles emmarcades en escenes de pesca i de mar, per la captació dels costums i les tradicions, així com per la llibertat amb què reflecteix la llum i el color. No cal deixar de visitar diverses localitzacions essencials en la seua obra pictòrica. Les platges urbanes de València són l’escenari de molts dels seus quadres. També d’ambient mariner és la coneguda com la “Casa dels bous” (C/ Isabel de Villena, 156), on es guardaven els animals que arrossegaven les barques des de la mar fins a la riba. Altres llocs de la ciutat també presents en alguns dels seus llenços són la Llotja de la Seda, la Catedral de València,  la casa natalícia de San Vicent Ferrer, o el casalici de la Mare de Déu dels Desemparats en el Pont del Mar, entre molts altres.  

On podem contemplar els seus quadres   

La ciutat que el va veure nàixer és un excel·lent lloc per a gaudir del seu llegat artístic. El Museu de Belles Arts és el que penja un major número dels seus olis, a la sala que li dedica i que explora també la seua relació amb els artistes que el van inspirar, els seus coetanis i aquells que es van convertir, posteriorment, en els seus seguidors. D’entre la seua col·lecció destaquen “Clotilde contemplant la Venus de Milo” i el “Retrat a la cantant de sarsuela Isabel Bru”.  

La Casa Museu Benlliure, dedicada a recordar les figures dels germans José, pintor, i Mariano, escultor, coneguts de Sorolla, reuneix quatre peces d’aquest de reduïdes dimensions, entre les quals destaca el “Retrat de Peppino”, fill de José i també pintor, i una xicoteta “Marina”.  

També es fa imprescindible aprofitar les visites concertades al Palau de la Generalitat Valenciana per a poder gaudir en el Saló Daurat gran de “El crit del Palleter”, “El Pare Jofré defensant a un boig” i “Les pescadores”. En una capella del Saló de Reis es troba un “Sant Dimas”.  

Així mateix, el Museu de la Ciutat (Placa Arquebisbe, 3) compta amb representació del mestre valencià. Una de les joies de la col·lecció permanent que s’exposa és “La meua família”, un retrat de la seua esposa i fills, molt inspirat en la seua composició per “Las Meninas” del seu admirat Velázquez.  

És molt recomanable acabar el nostre recorregut per la ciutat seguint les petjades del creador, reposant forces. Ja és hora. Però no en un lloc qualsevol, sinó en un emplaçament molt vinculat al personatge: la Brasserie Sorolla, a l’hotel Las Arenas,  just on s’alçava l’antic balneari i situat davant del mar. En el menjador comparteixen amb els comensals amb orgull un retrat d’una dama amb vestidures en tons rosacis, obra del mestre de la llum. No gaire lluny d’allí, a la Plaça de l’Armada Espanyola, encara en la façana litoral de la ciutat que tant va inspirar al geni de València, s’alça el monument que la ciutat va dedicar a un dels seus fills més estimats.  

Descobreix els llocs de Sorolla